divendres, 18 de gener del 2013

Les roses seques


Ell havia de partir, ella volia tenir-lo,
l'enamorat li buscava una cosa que guardar,
buscava margarides, li buscava clavells
però totes les flors que trobava, als pocs dies s'havien desfet.

L'últim dia era ja, abans de la seua partida,
qui sap si tornaria, qui sap si arribaria.

Es coneix que passejava, dijous a mitja nit,
quan una dona va trobar, amb cabells descolorits.
- Diuen que busques per a la teua estimada un record que ha de durar, 
qui sap si dies, qui sap si mesos o anys.
- Et demane, per favor, que compartisques el secret, 
demà hauré d'anar-me'n i encara no tinc res.

De la cistella va traure una flor que no havia vist mai,
com una ceba es posaven aquells pètals tan delicats.
- És ben preciosa, com s'anomena? Quants diners em costarà? 
- És una rosa, i el preu serà barat. 
No m'hauràs de donar res, però a canvi de la seua bellesa, 
un dolor hauràs de suportar, les seues punxes et foradaran la pell, i la sang et correrà.
- Al costat del de la meua ànima, eixe dolor de bon gust el podré suportar.

Va agafar la rosa i cap a casa va anar.
Va passar molt de temps, 
ell no va tornar, 
però la rosa tota la vida al costat d’ella va estar,
i tan seca com el seu cor la flor va quedar. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada